Els Països Catalans tenen un dels sistemes energètics més nuclearitzats del món. El 85% de l'energia que produïm i el 17% de l'energia primària total consumida procedeix de quatre plantes de fissió situades a Ascó (la Ribera d'Ebre), Vandellòs (el Baix Camp) i Cofrents (la Vall de Cofrents). Un sistema de producció elèctrica que, en cap cas, ens allibera de la dependència del petroli -tot i ser una de les "excuses" que van esgrimir polítics com Jordi Pujol a inicis de la dècada dels 80- i la resta de combustibles fòssils que importem de regions en conflicte permanent.
Tres dècades després de "l'aposta" nuclear la situació no pot ser menys encoratjadora. I és que en el primer semestre d'enguany s'han produït fins a 19 successos o incidències notificables. El més greu i mediàtic va ser la fuga de partícules a Ascó I -descoberta mesos després que succeís- però la realitat és un continu de problemes que queda en un tercer pla de l'agenda mediàtica. Per exemple, la darrera setmana hi hagut incidents en totes les nuclears catalanes: Ascó II (1 de juliol), Vandellòs II (1 de juliol), Ascó I (28 de juny) i Cofrents (26 de juny). Una senyal que el cicle de vida d'aquestes centrals -la cinquena Vandellòs I va tancar per un accident molt greu pocs anys després de construir-se- s'està acabant.
El cicle de les centrals s'acaben i les seves principals problemàtiques: seguretat de les plantes, manca de solució pels residus, proliferació d'armes nuclears, dependència d'un mineral amb reserves molt limitades... continuen sobre la taula de la mateixa manera que cinc dècades enrere. Tanmateix, les patronals elèctriques i diversos sectors de l'stablishment polític aposten per una segona generació de nuclears. Una segona generació que, amb l'excusa del canvi climàtic, tindria el doble de plantes que l'actual. Tot plegat per, juntament amb el retorn al carbó, intentar una transició cap a la fusió, l'energia miracle. És a dir, aquell escenari que, seguint les sàvies paraules dels germans Marx, equivaldria al "més llenya".
Els Països Catalans hem patit més que ningú les incidències, els residus, els accidents i el risc de les centrals nuclears. Per tant, cal que es mostri de nou -com va passar a les dècades dels 70 i els 80- el rebuig a continuar sent un país nuclearitzat i tenir un sistema elèctric centralitzat, perillós i no democràtic, ineficient energèticament i amb uns costos econòmics per l'erari públic extraordinaris. I és que una altra de les qüestions gens difoses sobre la fissió nuclear és que, cinc dècades després de la seva implementació, no ha pogut ser rendible en un entorn de mercat.
Curiosament, els més "liberals" hi aposten ja que saben que qui pagarà els costos -econòmics, socials i ambientals- serem els altres.
Doncs nosaltres direm que no. Esperem, que a la segona, sigui la vençuda.
http://www.laccent.cat/dades/pdf/134.pdf
No hay comentarios:
Publicar un comentario